Unitat

Últimament, en els temps polítics que corren per Catalunya, tothom s’omple la boca d’una paraula: UNITAT.

Sents dir a aquell polític, a aquell amic, al tio que se’t posa davant a la cua del súper o fins i tot a mi: -És que si ens unim i tots votem a “tal “ partit, ho tenim tot guanyat. Ells ens portaran cap a la independència.

Val a dir que la idea és tan vàlida com utòpica. Amics, no cal ser massa espavilat per veure que la unitat a Catalunya només va existir el dia 11 de setembre. Estic parlant d’una gran unitat, d’una mateixa opinió expressada a la vegada per milions de persones, un mateix sentiment que en un país de 7 milions d’habitants va fer veure, almenys per un dia, que era impepinable que això tiraria endavant. 

Aquell dia des de Convergents fins a l’última de les esquerres; des de immigrants d’arreu del món fins al més català dels catalans; del més gran al més petit, tots vam deixar de banda les petites diferències ideològiques i vam sortir al carrer amb un sol crit: CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA.

Tot just havíem deixat clar al món amb una manifestació sense precedents que per aquí ja no hi passàvem, que fins i tot CiU semblava que s’apuntava a un carro on mai s’havia volgut apuntar després del NO al Pacte Fiscal (si ho ha fet de debò, li ha costat); que al parlar-se d’eleccions, els nostres estimats partits han demostrat de nou no saber estar a l’alçada. Quan més ho hem necessitat, una vegada més els interessos partidistes de cadascú han anat per davant, i gràcies a això correm el risc de no arribar a bon port i quedar-nos a mig camí. Tan difícil era, per una puta vegada, unir-se tots els partits que tenen clar que volen la independència, de la mateixa manera que ho va fer el poble?

El que ens queda per davant són unes eleccions que sembla que guanyaran de llarg CiU, amb una esquerra que potser millorarà una mica la seva presència, dividida en 4 o 5 partits. I permeteu-me dubtar de CiU, si obté la majoria absoluta, perquè veient com han funcionat els 30 anys que han governat, no tenen un currículum per tirar coets en aquest tema.

Que quedi clar, i volguent-ho mirar positivament, tot i que no em despertin gens de simpatia, m’agradaria que em donessin la sorpresa, evidentment una sorpresa agradable, i que tots els partits independentistes es recolzessin els uns als altres per arribar a bon port.

Que decideixi el poble.

El present: Espanya

Avui no us parlaré ni de passats del país, ni de plans de futur. Avui us he de parlar del present. Aquest present té un nom que cada vegada em causa més fàstic: Espanya, un país on des del final de la dictadura se li ha volgut rentar la cara i donar una aparença democràtica unes quantes vegades, però ves per on, -diuen que s'enxampa abans a un  mentider que a un coix, i- a Espanya de tant en tant se li veu molt el "plumero".

Ahir va ser un d'aquests dies. Alumnes DE SECUNDÀRIA que amb tot el seu dret, es manifesten contra les retallades perquè ja no tenen ni per calefacció. La resposta, senzilla. O deixeu pas al trànsit o us fotem fora. I els alumnes, molt dignament, van decidir manifestar-se al carrer, perquè en aquest puto país sembla que si no putejes a altri, ningú t'escolta (i és així de trist). El final ja el sabeu, no cal que m' hi estengui. Hordes de salvatges uniformats rebentant amb la porra tot el que es movia.

No patiu, que d'aquí un parell de mesos ja no ens en recordarem. Seguirem estant pendents del Barça tot el dia i de tant en tant ens cagarem en tot. Però només de tant en tant. Així no sembla que estiguem de braços creuats.

Ja no ens en recordem de la tancada a la UAB, amb posterior desallotjament cafre i totalment desmesurat per part dels mossos? Tampoc ens en recordem de la violència gratuïta proporcionada en dosis més que generoses al col·lectiu d'indignats que acampava pacíficament a les places? Si em posés a comptar casos, no acabaria mai. I tots ben indignats, que si la policia, que si els polítics, i "bla bla bla".

Doncs sabeu què en penso jo? Que aquí fins que no ens posem serios i acabem amb el sistema que domina Espanya, començant als carrers com a Grècia, i acabant pel parlament i els bancs com a Islàndia, no fotrem res. Estem condemnats a estar en permanent bucle.

Què és el que fa falta en aquest país per adonar-nos-en? On és el límit del got perquè comenci a vessar? Com implicar-nos-hi tots, i fer sortides massives al carrer, paralitzant-ho tot i que ni Cristo ho pugui aturar?

Si algú té la resposta, si us plau, que la digui.

I no patiu, que d'aquí mig any o un any, la història es tornarà a repetir. I així fins que no fotem alguna cosa per canviar aquest país podrit per la corrupció a totes bandes.

No ho oblideu, el poder no és d'ells, és del poble.

FELIZ NAVIDAD

“FELIZ NAVIDAD”

Sí, però ara mateix deus estar desitjant trencar-me les dues cames perquè no pugui tornar a anar al xino a comprar la felicitació més cutre que he trobat.

A la vegada que et demano perdó per estar-te fent passar un calvari mentre llegeixes això amb el súper megamix nadalenc que acompanya de fons (que tendre), també m’agradaria que valoressis l’esforç que he fet, d’estar 10 minuts dins el xino, sota vigilància permanent, escoltant melodies insuportables (es fan servir a la xina per torturar), i decidint-me entre tant dubte sobre quina era la postal més denigrant (atenció al detallet dels llums de puticlub).

Espero que passis un bon Nadal, i que comencis l’any amb humor (encara que sigui negre), ja que pels temps que venen, sembla que ens farà falta.

Cuina i independència

Ser independent és fantàstic. I tant. Sobretot davant dels teus amics, perquè a la realitat, molts d'aquests que fardeu tant de ser-ho, depeneu més dels vostres pares que jo de poder renegar i deixar anar les meves idees extremadament feixistes i corruptes en un bloc.

M'explicaré. Resulta que existeixen una sèrie d'individus, que diuen ser independents; sigui pels motius que sigui: tan per quedar súper xupi guai davant dels seus amics, com per fer saber indirectament a la nena guapa del costat que a casa seva hi podran follar com bojos en qualsevol moment.

Ara ve lo bo de debò. Què passarà quan hagin follat i el convidat o convidada sexual en qüestió tingui gana, o encara més fort, si vols encisar algú amb un sopar amb un posterior clau? Lo normal seria tenir estratègies culinàries i poder fer que la víctima caigués de quatre potes al parany i gairebé s’agenollés davant teu admirant-te per haver sabut compondre als fogons tal obra d’art.

Doncs no, amics meus, NO. Haurem de tirar d’uns sossos macarrons o espaguetis a la carbonara, o encara pitjor, amb un trist pot de tomàquet a sobre; o en el millor dels casos, algun plat que haurà cuinat la mamà el cap de setmana passat, i que pot portar 3 o 4 dies dins el tupper i a la nevera. 

Escric aquestes paraules indignat amb el món de la gent jove, tenint en compte que sempre hi ha excepcions, òbviament.

Avui en dia tots creixem essent superhomes. Tenim una carrera, dos, i fins i tot mòduls de grau superior i màsters. Som lo més, o lo següent. 

Sí, però ni puta idea de cuina, senyors. Algo tant important com és l’alimentació en aquesta vida, algo de bo que tenim en aquesta puta existència on només falta que ens retallin la cigala perquè tot lo altre ja ens ho han retallat; algo tant a l’abast i relativament barat, algo necessari per poder tirar endavant decentment, per fer-te gran... I NI TAN SOLS ES TREBALLA A L’ESCOLA?

Això si, ningú hi fot el mínim interès per a que es treballi sèriament, però bé, un dia ja faré crítica a l’escola perquè en tinc unes quantes per dir.

A mi no m’estranya que el món se’n vagi a la merda, perquè la merda l’estem creant nosaltres amb tant de menjar ràpid i fastigós, que està bé per menjar un dia, dos, però no cada dia de la setmana.

Mengeu merda i us convertireu en merda. Sí. SEREU MERDA. I molts ja ho sou. I les vostres vides, tard o d’hora, s’acabaran resumint –si no feu res per evitar-ho- amb una paraula: MERDA.

Doncs ja podeu anar predicant que sou independents. Jo predicaré que encara estic a casa la mama i que sí que en sóc dependent per algunes coses, però que almenys quan en surti, no em caldrà tirar de menjar de merda, que cada 2 dies es repeteixi, i que sigui sempre el mateix.

Sobre victòries i (sobretot) derrotes

Avui -i deixeu-me començar per les derrotes-,després d'un matí/migdia ben aprofitat, al tornar d'assaig, m'he trobat amb una trista notícia: un pirat de Girona, li ha tallat el cap a la seva filla de dos anys "perquè el dimoni li ho ha ordenat".

Tots sabem que de bojos i "descerebrats", el món en va ple, però suposo que és natural que quan et toca més de prop  (a la teva ciutat, en un carrer on hi passo molt i molt sovint), doncs t'afecti més.
Companys, jo sempre ho dic, i ho reclamo: EXAMEN PSICOLÒGIC al/s la/s progenitors/es abans de tenir fills. 

Sé que algú em dirà si m'he begut l'enteniment, que no podem privar de crear una família i de donar una vida a qui vulguem. Jo us diré que si tenim en compte que el que parirà la dona en qüestió serà una totxana, o un Furby, d'acord. Però tenint en compte que (normalment) el que duen les dones al seu ventre, no és altra cosa que un ésser humà, que té tot el dret a viure una vida el més llarga possible, i a viure, sobretot DIGNAMENT.
No podem seguir així. I de debò que la vena aquesta examinadora no m'acaba de sorgir avui del res, en veure la notícia, no, no. Fa temps que s'està gestant.
Veureu, fa cosa de dos mesos (de fet demà crec que en farà 2 justos) que jo, inexpert i innocent (que no vol dir que sigui un sabatot) professor de música, amb mig any d'experiència real laboral en una escola de famílies benestants, em van destinar a l'escola d'un dels barris més conflictius de la meva ciutat.
Deixant de banda de com sigui l'escola, i com sigui fer les classes allà, anem a veure què passa amb els alumnes.
El perfil que he vist més en els nens als que dono classes és el de nen abandonat, sense hàbits, que es comporta la majoria de vegades seguint els impulsos. Nens que en molts casos tenen els pares a la presó, o que passen el dia fora de casa fumant herba amb els amics. Nens que veuen com els seus pares els van a buscar a l'escola col·locats (no vull imaginar com estan a casa), i que qualsevol càstig es tradueix en una dosis de violència per a ells. Nens que han de veure com els pares peguen a les mares.


Jo em pregunto... CAL donar una vida DE MERDA a un nen? CAL donar continuïtat a les xacres socials del país? No hem d'oblidar que hi ha gent que té nens per obtenir la PIRMI (Renda Mínima d'Inserció), i viure del cuento tant com es pugui, perquè sumant la PIRMI i negocis bruts, ja es pot tirar endavant.
Si vols tenir un fill, tingue'l únicament per estimar-te'l i fer-ne una persona igual o millor que tu, i vulgues el millor per a ell, perquè ja em perdonareu, però no se si anar col·locat, si pegar gratuïtament, si abandonar un fill, és realment estimar-lo.

Per a mi, donar existències tan tristes a nens innocents, és un crim, i una derrota de la nostra societat.

I sobre les victòries, volia parlar de dues coses en concret:


La setmana passada, vam tenir l'honor de tocar amb Acoustic Souls a les Barraques de Girona, al grandiós i desitjat escenari de La Copa. Érem finalistes junt a vuit grups més, del concurs Intro '11, i tot i que no vam guanyar el premi material, si que vam guanyar bona crítica de gent i amics que encara no ens havien vist, i fins i tot, les males crítiques, gestades a partir d'una profunda enveja d'alguna persona allà present que diu ser fulanito i haver estudiat manganito i tot ha resultat en ser un músic frustrat. 

Jo no em guanyo la vida tocant amb el grup. Tan de bo!!! Però si que gaudeixo com un bacó quan toco amb els meus companys, i veig que la nostra música agrada. Això ja és un motiu per seguir ampliant fronteres. Això ja és una victòria.

Sobre l'altra victòria: seguir podent estimar i ser estimat.


Acoustic Souls - Forgive And Love http://www.youtube.com/watch?v=A8t88pcir90

I quan dic tothom, vull dir tothom

"I és en aquell moment que tot escoltant aquella música, et transportes a un any concret, en un lloc concret, visquent de nou, el record d'una experiència concreta."

Si amics, estic parlant del que no pararé mai de parlar durant aquesta nova experiència amb el bloc: de la música.

És curiós, perquè cadascú, tenint en compte la frase amb que he inaugurat aquest bloc, interpreterà una idea o una altra del concepte música. Des de qualsevol cançó a qualsevol so.

M'explicaré. Des del meu humil punt de vista, la música és aquella combinació de sons, produïts de la manera que sigui, que et manifestin a través dels sentits, algun sentiment o estat d'ànim. Tothom estarà d'acord, I QUAN DIC TOTHOM, ÉS TOTHOM (que mereixi ser considerat persona, és clar), que la 7a Simfonia de Beethoven és música, i quina música, quina intensitat i quina força que va agafant a mesura que va avançant. Prodigiós.

El que potser si que algú trobaria més extrany seria, que per exemple, les gotes de pluja també fan música, i de la mateixa manera que dic les gotes de pluja, podria dir qualsevol altre soroll d'entre els milions de sorolls que envolten la nostra atrafegada existència.

Doncs sí, senyores i senyors meus, les gotes de pluja també fan música. Des del moment en que cau una primera gota, grassa com la mateixa Montserrat Caballé, i al cap de poc, qui sap si mig, un, o dos segons, una segona gota, del mateix tamany, que ens indicarà, si tenim en compte la primera, el tempo d'aquesta nova composició meteorològica. Després hi haurà aquell moment de calma en que l'orquestra es prepara per tocar, o les gotes per caure, cadascuna al seu moment. I finalment, començarà a sonar la nova obra. Sentirem de tot, si ens hi fixem, des dels ritmes més senzills, formats per negres, corxeres, i qui sap si per alguna blanca i algun silenci. Sentirem baixades i pujades d'intensitat, i quan arribi el punt àlgid, una combinació totalment impossible de polirítmies impossibles de desxifrar per qualsevol ser humà, però agradables al mateix temps. Fins i tot, si el senyor Director de l'espectacle "s'ho curra", hi afegeix espectacle de llums i colors.

I després és quan us quedeu "empanadíssims" mirant per la finestra, pel balcó, o en el millor dels casos, sota la pluja, quedant-vos xops com una mala cosa (mentre jo m'ho miro des de casa rient), i penseu en la vostra trista, o qui sap si alegre existència, i en la de persones que us han o heu estimat, amb el permís de les que us han putejat fins la mort, que segurament també hi tinguin algun moment reservat.

Algú dubta encara, de que la pluja no sigui música?

Ps: Ah! Abans no me'n descuidi: benvinguts al meu blog.