Cuina i independència

Ser independent és fantàstic. I tant. Sobretot davant dels teus amics, perquè a la realitat, molts d'aquests que fardeu tant de ser-ho, depeneu més dels vostres pares que jo de poder renegar i deixar anar les meves idees extremadament feixistes i corruptes en un bloc.

M'explicaré. Resulta que existeixen una sèrie d'individus, que diuen ser independents; sigui pels motius que sigui: tan per quedar súper xupi guai davant dels seus amics, com per fer saber indirectament a la nena guapa del costat que a casa seva hi podran follar com bojos en qualsevol moment.

Ara ve lo bo de debò. Què passarà quan hagin follat i el convidat o convidada sexual en qüestió tingui gana, o encara més fort, si vols encisar algú amb un sopar amb un posterior clau? Lo normal seria tenir estratègies culinàries i poder fer que la víctima caigués de quatre potes al parany i gairebé s’agenollés davant teu admirant-te per haver sabut compondre als fogons tal obra d’art.

Doncs no, amics meus, NO. Haurem de tirar d’uns sossos macarrons o espaguetis a la carbonara, o encara pitjor, amb un trist pot de tomàquet a sobre; o en el millor dels casos, algun plat que haurà cuinat la mamà el cap de setmana passat, i que pot portar 3 o 4 dies dins el tupper i a la nevera. 

Escric aquestes paraules indignat amb el món de la gent jove, tenint en compte que sempre hi ha excepcions, òbviament.

Avui en dia tots creixem essent superhomes. Tenim una carrera, dos, i fins i tot mòduls de grau superior i màsters. Som lo més, o lo següent. 

Sí, però ni puta idea de cuina, senyors. Algo tant important com és l’alimentació en aquesta vida, algo de bo que tenim en aquesta puta existència on només falta que ens retallin la cigala perquè tot lo altre ja ens ho han retallat; algo tant a l’abast i relativament barat, algo necessari per poder tirar endavant decentment, per fer-te gran... I NI TAN SOLS ES TREBALLA A L’ESCOLA?

Això si, ningú hi fot el mínim interès per a que es treballi sèriament, però bé, un dia ja faré crítica a l’escola perquè en tinc unes quantes per dir.

A mi no m’estranya que el món se’n vagi a la merda, perquè la merda l’estem creant nosaltres amb tant de menjar ràpid i fastigós, que està bé per menjar un dia, dos, però no cada dia de la setmana.

Mengeu merda i us convertireu en merda. Sí. SEREU MERDA. I molts ja ho sou. I les vostres vides, tard o d’hora, s’acabaran resumint –si no feu res per evitar-ho- amb una paraula: MERDA.

Doncs ja podeu anar predicant que sou independents. Jo predicaré que encara estic a casa la mama i que sí que en sóc dependent per algunes coses, però que almenys quan en surti, no em caldrà tirar de menjar de merda, que cada 2 dies es repeteixi, i que sigui sempre el mateix.