Cuina i independència

Ser independent és fantàstic. I tant. Sobretot davant dels teus amics, perquè a la realitat, molts d'aquests que fardeu tant de ser-ho, depeneu més dels vostres pares que jo de poder renegar i deixar anar les meves idees extremadament feixistes i corruptes en un bloc.

M'explicaré. Resulta que existeixen una sèrie d'individus, que diuen ser independents; sigui pels motius que sigui: tan per quedar súper xupi guai davant dels seus amics, com per fer saber indirectament a la nena guapa del costat que a casa seva hi podran follar com bojos en qualsevol moment.

Ara ve lo bo de debò. Què passarà quan hagin follat i el convidat o convidada sexual en qüestió tingui gana, o encara més fort, si vols encisar algú amb un sopar amb un posterior clau? Lo normal seria tenir estratègies culinàries i poder fer que la víctima caigués de quatre potes al parany i gairebé s’agenollés davant teu admirant-te per haver sabut compondre als fogons tal obra d’art.

Doncs no, amics meus, NO. Haurem de tirar d’uns sossos macarrons o espaguetis a la carbonara, o encara pitjor, amb un trist pot de tomàquet a sobre; o en el millor dels casos, algun plat que haurà cuinat la mamà el cap de setmana passat, i que pot portar 3 o 4 dies dins el tupper i a la nevera. 

Escric aquestes paraules indignat amb el món de la gent jove, tenint en compte que sempre hi ha excepcions, òbviament.

Avui en dia tots creixem essent superhomes. Tenim una carrera, dos, i fins i tot mòduls de grau superior i màsters. Som lo més, o lo següent. 

Sí, però ni puta idea de cuina, senyors. Algo tant important com és l’alimentació en aquesta vida, algo de bo que tenim en aquesta puta existència on només falta que ens retallin la cigala perquè tot lo altre ja ens ho han retallat; algo tant a l’abast i relativament barat, algo necessari per poder tirar endavant decentment, per fer-te gran... I NI TAN SOLS ES TREBALLA A L’ESCOLA?

Això si, ningú hi fot el mínim interès per a que es treballi sèriament, però bé, un dia ja faré crítica a l’escola perquè en tinc unes quantes per dir.

A mi no m’estranya que el món se’n vagi a la merda, perquè la merda l’estem creant nosaltres amb tant de menjar ràpid i fastigós, que està bé per menjar un dia, dos, però no cada dia de la setmana.

Mengeu merda i us convertireu en merda. Sí. SEREU MERDA. I molts ja ho sou. I les vostres vides, tard o d’hora, s’acabaran resumint –si no feu res per evitar-ho- amb una paraula: MERDA.

Doncs ja podeu anar predicant que sou independents. Jo predicaré que encara estic a casa la mama i que sí que en sóc dependent per algunes coses, però que almenys quan en surti, no em caldrà tirar de menjar de merda, que cada 2 dies es repeteixi, i que sigui sempre el mateix.

Sobre victòries i (sobretot) derrotes

Avui -i deixeu-me començar per les derrotes-,després d'un matí/migdia ben aprofitat, al tornar d'assaig, m'he trobat amb una trista notícia: un pirat de Girona, li ha tallat el cap a la seva filla de dos anys "perquè el dimoni li ho ha ordenat".

Tots sabem que de bojos i "descerebrats", el món en va ple, però suposo que és natural que quan et toca més de prop  (a la teva ciutat, en un carrer on hi passo molt i molt sovint), doncs t'afecti més.
Companys, jo sempre ho dic, i ho reclamo: EXAMEN PSICOLÒGIC al/s la/s progenitors/es abans de tenir fills. 

Sé que algú em dirà si m'he begut l'enteniment, que no podem privar de crear una família i de donar una vida a qui vulguem. Jo us diré que si tenim en compte que el que parirà la dona en qüestió serà una totxana, o un Furby, d'acord. Però tenint en compte que (normalment) el que duen les dones al seu ventre, no és altra cosa que un ésser humà, que té tot el dret a viure una vida el més llarga possible, i a viure, sobretot DIGNAMENT.
No podem seguir així. I de debò que la vena aquesta examinadora no m'acaba de sorgir avui del res, en veure la notícia, no, no. Fa temps que s'està gestant.
Veureu, fa cosa de dos mesos (de fet demà crec que en farà 2 justos) que jo, inexpert i innocent (que no vol dir que sigui un sabatot) professor de música, amb mig any d'experiència real laboral en una escola de famílies benestants, em van destinar a l'escola d'un dels barris més conflictius de la meva ciutat.
Deixant de banda de com sigui l'escola, i com sigui fer les classes allà, anem a veure què passa amb els alumnes.
El perfil que he vist més en els nens als que dono classes és el de nen abandonat, sense hàbits, que es comporta la majoria de vegades seguint els impulsos. Nens que en molts casos tenen els pares a la presó, o que passen el dia fora de casa fumant herba amb els amics. Nens que veuen com els seus pares els van a buscar a l'escola col·locats (no vull imaginar com estan a casa), i que qualsevol càstig es tradueix en una dosis de violència per a ells. Nens que han de veure com els pares peguen a les mares.


Jo em pregunto... CAL donar una vida DE MERDA a un nen? CAL donar continuïtat a les xacres socials del país? No hem d'oblidar que hi ha gent que té nens per obtenir la PIRMI (Renda Mínima d'Inserció), i viure del cuento tant com es pugui, perquè sumant la PIRMI i negocis bruts, ja es pot tirar endavant.
Si vols tenir un fill, tingue'l únicament per estimar-te'l i fer-ne una persona igual o millor que tu, i vulgues el millor per a ell, perquè ja em perdonareu, però no se si anar col·locat, si pegar gratuïtament, si abandonar un fill, és realment estimar-lo.

Per a mi, donar existències tan tristes a nens innocents, és un crim, i una derrota de la nostra societat.

I sobre les victòries, volia parlar de dues coses en concret:


La setmana passada, vam tenir l'honor de tocar amb Acoustic Souls a les Barraques de Girona, al grandiós i desitjat escenari de La Copa. Érem finalistes junt a vuit grups més, del concurs Intro '11, i tot i que no vam guanyar el premi material, si que vam guanyar bona crítica de gent i amics que encara no ens havien vist, i fins i tot, les males crítiques, gestades a partir d'una profunda enveja d'alguna persona allà present que diu ser fulanito i haver estudiat manganito i tot ha resultat en ser un músic frustrat. 

Jo no em guanyo la vida tocant amb el grup. Tan de bo!!! Però si que gaudeixo com un bacó quan toco amb els meus companys, i veig que la nostra música agrada. Això ja és un motiu per seguir ampliant fronteres. Això ja és una victòria.

Sobre l'altra victòria: seguir podent estimar i ser estimat.


Acoustic Souls - Forgive And Love http://www.youtube.com/watch?v=A8t88pcir90