Unitat

Últimament, en els temps polítics que corren per Catalunya, tothom s’omple la boca d’una paraula: UNITAT.

Sents dir a aquell polític, a aquell amic, al tio que se’t posa davant a la cua del súper o fins i tot a mi: -És que si ens unim i tots votem a “tal “ partit, ho tenim tot guanyat. Ells ens portaran cap a la independència.

Val a dir que la idea és tan vàlida com utòpica. Amics, no cal ser massa espavilat per veure que la unitat a Catalunya només va existir el dia 11 de setembre. Estic parlant d’una gran unitat, d’una mateixa opinió expressada a la vegada per milions de persones, un mateix sentiment que en un país de 7 milions d’habitants va fer veure, almenys per un dia, que era impepinable que això tiraria endavant. 

Aquell dia des de Convergents fins a l’última de les esquerres; des de immigrants d’arreu del món fins al més català dels catalans; del més gran al més petit, tots vam deixar de banda les petites diferències ideològiques i vam sortir al carrer amb un sol crit: CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA.

Tot just havíem deixat clar al món amb una manifestació sense precedents que per aquí ja no hi passàvem, que fins i tot CiU semblava que s’apuntava a un carro on mai s’havia volgut apuntar després del NO al Pacte Fiscal (si ho ha fet de debò, li ha costat); que al parlar-se d’eleccions, els nostres estimats partits han demostrat de nou no saber estar a l’alçada. Quan més ho hem necessitat, una vegada més els interessos partidistes de cadascú han anat per davant, i gràcies a això correm el risc de no arribar a bon port i quedar-nos a mig camí. Tan difícil era, per una puta vegada, unir-se tots els partits que tenen clar que volen la independència, de la mateixa manera que ho va fer el poble?

El que ens queda per davant són unes eleccions que sembla que guanyaran de llarg CiU, amb una esquerra que potser millorarà una mica la seva presència, dividida en 4 o 5 partits. I permeteu-me dubtar de CiU, si obté la majoria absoluta, perquè veient com han funcionat els 30 anys que han governat, no tenen un currículum per tirar coets en aquest tema.

Que quedi clar, i volguent-ho mirar positivament, tot i que no em despertin gens de simpatia, m’agradaria que em donessin la sorpresa, evidentment una sorpresa agradable, i que tots els partits independentistes es recolzessin els uns als altres per arribar a bon port.

Que decideixi el poble.

El present: Espanya

Avui no us parlaré ni de passats del país, ni de plans de futur. Avui us he de parlar del present. Aquest present té un nom que cada vegada em causa més fàstic: Espanya, un país on des del final de la dictadura se li ha volgut rentar la cara i donar una aparença democràtica unes quantes vegades, però ves per on, -diuen que s'enxampa abans a un  mentider que a un coix, i- a Espanya de tant en tant se li veu molt el "plumero".

Ahir va ser un d'aquests dies. Alumnes DE SECUNDÀRIA que amb tot el seu dret, es manifesten contra les retallades perquè ja no tenen ni per calefacció. La resposta, senzilla. O deixeu pas al trànsit o us fotem fora. I els alumnes, molt dignament, van decidir manifestar-se al carrer, perquè en aquest puto país sembla que si no putejes a altri, ningú t'escolta (i és així de trist). El final ja el sabeu, no cal que m' hi estengui. Hordes de salvatges uniformats rebentant amb la porra tot el que es movia.

No patiu, que d'aquí un parell de mesos ja no ens en recordarem. Seguirem estant pendents del Barça tot el dia i de tant en tant ens cagarem en tot. Però només de tant en tant. Així no sembla que estiguem de braços creuats.

Ja no ens en recordem de la tancada a la UAB, amb posterior desallotjament cafre i totalment desmesurat per part dels mossos? Tampoc ens en recordem de la violència gratuïta proporcionada en dosis més que generoses al col·lectiu d'indignats que acampava pacíficament a les places? Si em posés a comptar casos, no acabaria mai. I tots ben indignats, que si la policia, que si els polítics, i "bla bla bla".

Doncs sabeu què en penso jo? Que aquí fins que no ens posem serios i acabem amb el sistema que domina Espanya, començant als carrers com a Grècia, i acabant pel parlament i els bancs com a Islàndia, no fotrem res. Estem condemnats a estar en permanent bucle.

Què és el que fa falta en aquest país per adonar-nos-en? On és el límit del got perquè comenci a vessar? Com implicar-nos-hi tots, i fer sortides massives al carrer, paralitzant-ho tot i que ni Cristo ho pugui aturar?

Si algú té la resposta, si us plau, que la digui.

I no patiu, que d'aquí mig any o un any, la història es tornarà a repetir. I així fins que no fotem alguna cosa per canviar aquest país podrit per la corrupció a totes bandes.

No ho oblideu, el poder no és d'ells, és del poble.